Escrits del segon i tercer trimestre 14-15: UN PETIT TEXT DE CADASCÚ

Carles Espallargues

Quan arribo a jóc després d’una absència, m’agrada passejar la mirada per les cambres, reconèixer espais i racons lentament mentre els vaig recorrent, perdent una part de l’equipatge a cada estança. Al rebedor paraigües i claus; al corredor redreço una aiguada; aterro a la sala i la maleta fa parada i fonda esperant torn per a ésser despullada; a la terrassa m’atrau la vista de la meva Barcelona, em fan patxoca Collserola, Montseny, Montnegre i la mar blava. Oh, el “Mare Nostrum”, i les plantes i flors de les jardineres i testos. A l’escriptori van a romandre moneder, ulleres, telèfon i altres andròmines útils. Tot seguit la cuina espera amb delit la inspecció més detallada: fogons, gas, caldera, indicadors, etc. En acabat una ullada a les habitacions, i finalment els peus em porten a la CAMBRA de cambres: al niu. Passejo la vista relaxadament: miro, reconec mobles racons i, finalment, m’aclofo sobre el vivencial i agraït llit.

Carles Espallargues

Sessé Castells

Sota el dosser verd, a través del qual es filtra el sol de migdia, veig els núvols com petites taques blanques; el vent és del tot absent. Quietud. I sento de sobte, com una fiblada, un neguit, el neguit de les meves incerteses; és una foscor profunda com la de la gola d’un llop. M’atrapen els meus fracassos, els grossos, els de debò, i tinc por. Però sento damunt meu, de nou, el sol filtrat de migdia i penso en els meus fills, en els meus néts, un port segur, tan a prop i tan lluny a la vegada. Torna la calma, i deixo anar aquests ocellots negres que volin lluny, ben lluny.

Sessé Castells

Carme Corominas

Sota el dosser verd d'uns pomers, mirava unes pomes tardanes que, malgrat estar força picades pels ocells, seguien ben aferrades a l'arbre. Aquesta visió em va fer pensar que en alguns moments de la vida ens agafem a coses que ens fan mal i no sabem com desfer-nos-en. De cop, vaig sentir la necessitat de fer uns dies de silenci i meditació. A la tardor, estació de canvi, aniria al Convent dels Carmelites de Segòvia, lloc on va viure i jeu enterrat Sant Joan de la Creu.

Hi vaig fer una estada. Recordo amb emoció la vivència que vaig experimentar a la cova on el sant pregava i meditava. De tornada, vaig tornar a mirar les pomes i vaig animar-les a deixar-se caure per tal que la mare Terra les acollís. Així, esdevindrien de nou unes pomes sanes i aromàtiques.

Carme Corominas

Ramon Aromí i Barquets

El relat ens porta al moment en què la Joana se sent envoltada "d'un silenci tens, trencat pel cant de les cigales..." I aquesta situació ens remet a una altra:

Aquella cambra blanca, que el sol de tarda d'estiu feia enlluernadora, covava un silenci tens, preludi de l'emoció que ens esperava, només trencat pel voleiar d'una cortina de randa i el brunzit d'un insecte invasor, que aviat ignoraríem.

Ramon Aromí i Barquets

Roser Olivella

Aquell dia res no em podia distreure. Els metges van dir que en tenien per dues hores. Vàrem passejar pel jardí del davant. A l'entrada hi havia un estany amb peixos de colors nedant amb alegria; però els meus ulls els veien esblanqueïts i feixucs. De seguida, espais amb gespa i olor d’herba, moltes flors ben variades i acolorides; però jo no estava per res del que veia. La meva ment no apreciava la bellesa; estava ofegada per la preocupació i l’angoixa.

Roser Olivella

Jossie

Sense ni adonar-me'n, ho havia perdut tot: els silencies, les paraules, les lletres sobre un paper humit, la música. Tot s'havia acabat, Potser per sempre?

Els meus ulls es van anar aturant a les prestatgeries plenes de llibres, d'alguns encara en sobresortien punts, amb els quals havia volgut destacar, vés a saber què; i per un munt d'objectes tan importants per a mi. Cadascun amb una història que només jo coneixia, cosa que els feia encara més especials.

Al vespre, el cel era ple d'estels, esperava que algun d'ells em somrigués, vaig pensar en El Petit Príncep i se'm va escapar una llàgrima.

Jossie

Maria Gonzàlez Vallès

Com cada any l’Estiu arribava puntual a les acaballes del mes de juny i jo començava les vacances al poble de la meva família. Els arbres estaven curulls dels fruits que pintaven de colors els camps que l’envoltaven.

M’agradava molt acompanyar el meu oncle al tros que tenia als afores del poble perquè sempre m’explicava coses que jo no sabia pel fet de viure en una ciutat. M’explicava que hi ha arbres que a l’hivern perden la fulla, com els ametllers, i la recuperen a la primavera; però que n’hi ha d’altres que la conserven tot l’any, com les oliveres, perquè precisament és a l’hivern quan pleguen les olives. Cada any m’explicava coses noves perquè jo m’anava fent gran i cada vegada les entenia millor.

També m’ho passava molt bé donant voltes a l’era a dalt del trill mentre l’oncle preparava els estris de batre el blat que tenyia els camps d’un groc flamejant.

Però finalment l’Estiu passava per donar pas a la Tardor que, amb la verema dels raïms, les castanyes i els moniatos ens preparava per donar la benvinguda a l’Hivern. I esperar amb il·lusió l’Estiu següent.

Maria Gonzàlez Vallès

Anna de Puig

Em vaig estirar a la gandula del jardí: sense llibre, sense diari, sense telèfon, només amb mi… Disposada a fer cas a la Mercè que sempre em diu: "Has d’aprendre a no fer res, a avorrir-te". Però jo…vinga a mirar l'entorn. Veia aquell tou de fulles per rasclejar, les herbes, les flors ensopides que m’empenyien a aixecar-me. Per no fer-ho, vaig aclucar els ulls, i el silenci que porta la foscor el va omplir la remor del mar, que em cridava. Li vaig fer cas i me n’hi vaig anar. Ja m’avorriria un altre dia.

Anna de Puig

Trini Guilera

Feia un dia ple de llum. Jo passejava per un camp d’oliveres replenes de fulles verdes i de olives arbequines. Faltaven pocs dies per la collita d’aquest substanciós fruit. Corrents vaig abraçar aquell tronc mil·lenari. Per fer-li companyia em vaig estirar al seu costat, entremig de les fulles veia el cel. Que bé que s'hi estava!

Aquest record em connecta amb l’objectiu de la vida: inquietud, calor, cervell, passió, tendresa , confort, complicitat, plaer. Gaudir i compartir la música, la lluna plena, el foc a terra, la unió i l’amor absolut.

De cop i volta sento una remor, és un ocellet que picoteja una arbequina.

Trini Guilera

Francina Gili

IMAGINANT

Després de fer les truites, vaig preparant les safates de canapès i la d’embotits mentre el pastís descansa a la nevera. El pa amb tomàquet el sucaré quan arribin. Em ve al cap la meva néta i la imagino entrant tota decidida a la cuina amb aquell somrís de diumenge, tafanejant safates, picant olives i, com sempre, demanant: "Que puc ajudar?", amb veueta dolça. La veig ja imbuïda de dignitat, amb el seu davantalet blau, sucant amb els cinc sentits les llesques, encara amb més afany que traça. "Ho faig bé, àvia?",dirà. Ajudar-me, per a ella només és un joc i per a mi, un regal preuat, una complicitat gratificant.

Francina Gili

Lali

Ja fa un cert temps, abans de jubilar-me, tenia una pluja d'idees i projectes per quan arribés el moment de plegar. Però en arribar-hi, no sé si va ser sota una parra plena d'abelles o al bell mig de la plaça de Catalunya amb gent corrent d'un lloc a l'altre, no hi ha cap diferència; vaig decidir viure el moment i gaudir-lo. Així, doncs, no tinc ni idea del que faré demà, ni em preocupa. El que sí sé és que no m'avorreixo.

Lali

Fede Font

Cada cop que hi vaig al poble i traspasso la porta de casa sempre penso amb la mare, de com se l’estimava i del seu somni: fer-ne una bona restauració.

Mare, al pis de dalt ja no hi ha la teulada de canyís, ni les bigues de fusta, tampoc no ens hem de preocupar de posar-hi els pots quan plou. Ara hi ha una gran sala, dos dormitoris, on els mobles que tu guardaves amb tanta cura llueixen restaurats: el llit de l’àvia, el teu i d’altres eines que hem pogut conservar, decoren el saló i un bany. A baix, les manises de l’entrada noves, els dormitoris amb molta claror, el menjador al fons, on el sol ho envaeix tot, el corral tot enrajolat i les parets emmanisades, amb les teves plantes i el teu estimat gesmiler emparrat, fent un gran ombratge. Que satisfeta n’estaries!

Fede Font

M. Dolors Figueras

Enfocar aquesta reflexió vers una persona concreta, pot perdre objectivitat a conseqüència de la meva personal estima. Per tant, la dirigeixo a totes aquelles que conec i que vull agrair-los ser: positives, generoses, alegres, acollidores, sempre disposades a mostrar empatia per qui les envolta.

Ras i curt, a tota persona que fa la seva feina, sigui quina sigui, amb la màxima dedicació i dignitat; alhora que estigui disposada a compartir el seu saber amb qui en té necessitat. Són aquestes persones el meu referent.

M. Dolors Figueras

Jaume Roig

CAMINS

Arrecerat al costat de l’ermita experimentava la suau temperatura de les pedres mil·lenàries que contrastava amb el vent gèlid que envoltava aquell cim. Dins el pit hi sentia també l’escalf d’un caliver de vida colgada i els ulls se m’encegaven amb el blau radiant del cel i el blanc resplendent de les muntanyes de l’horitzó .

Així com hi ha el muntanyenc –cavil·lava- que sempre avança per camins fresats, amb el plànol a la mà - i avui en dia amb el GPS-, i no té por de cap incertesa de la ruta que ha de seguir; així com també hi ha l’imprudent o el trinxeraire que ignorant i menyspreant l’experiència d’altri , va per la serralada com si fos el primer en transitar-hi, malmetent els camins que se li ofereixen; voldria que el caminar de la meva vida , tot i partir dels mapes i l’experiència de tants bons caminadors que ens envolten, esdevingui un seguit de descobertes, gaudis i contribucions de petits corriols que els dies ens ofereixen.

Jaume Roig

Assumpció Baiges

Joana E., com n’he gaudit, de la teva lectura! És una novel·la fàcil d’entendre, molt amena i que t’enganxa. La seva autora relata la història de la Joana amb una descripció dels fets i personatges tan acurada que tanmateix els pots visualitzar. La seva infantesa feliç, protegida i estimada pels seus pares, es converteix en un calvari quan es moren i es troba envoltada de familiars disposats a tot per rampinyar la seva herència. Les inhumanes conseqüències que això li comporta la fan créixer i prendre una decisió en la qual, al meu parer, l’amor i la justícia superen la venjança.

Menció especial a la Dida. El personatge més entranyable i entregat de la novel·la.

Assumpció Baiges

Begoña Giménez

M’ha agradat molt aquest llibre de Joana E .

Considero que està molt ben estructurada tota la història.

Cada capítol situa la vida d'ella amb molta precisió.

La recomanaria perquè coneguessin la vida d’aquesta persona, que va patir tant moralment i que per fi lluitant per desfer-se de la cotilla que portava tants anys enganxada, va aconseguir trobar-se ella mateixa i estar en el lloc que li corresponia.

M’ha ajudat a saber llegir i a trobar punts àlgids de la obra.

Agraeixo molt les estratègies de l'assignatura i que en fer l’escrit “estrella” ens fa adonar de la importància de cada situació

Begoña Giménez

Carme Canalda

Sóc una persona força activa, però vaig patir un petit entrebanc que, per a mi, va ser etern. Em varen operar del genoll. Em van posar una pròtesi. El metge molt "positiu" em va dir que sortiria de la clínica caminant. Però la meva frustració va ser que vaig haver d’estar tres mesos i mig sense posar el peu a terra. Se’m va enfonsar el món. Cada dia plorava, fins que un bon dia vaig dir: "Prou!. No puc continuar d’aquesta manera. He de treure’n profit, d’aquest descans." I així vaig començar a llegir uns llibres que tenia arraconats perquè eren densos i llargs. Em vaig posar uns coixins a sobre i: "Apa, a llegir". De mica en mica vaig tornar a ser jo mateixa.

Carme Canalda

Carme Corominas

Temps de molt dolor, temps de molta foscor, després silenci poemes... Un dia s'obrí l'ànima i entrà la llum,vaig tornar a viure, i a néixer. La il·lusió tornà a la meva vida. Ben aviat vaig recuperar els capvespres des de la meva terrassa on veia verdaderes obres d'art. Com ara, el cel pinzellat de rosa i de lila. Aleshores escoltava Bach, Mozart, Maleri la meva obra preferida, el Rèquiem de Brams, i de tants altres que a poc a poc entraven a la meva ànima.

Vaig anar a la llbreria per començar a llegir o rellegir autores angleses, franceses, i totes les de casa tan estimades. Vaig començar llegint el llibre De profundis d' Oscar Wilde, després Mort a Venècia de Tomas Mann, que em recorda
la pel·lícula de Visconti, tot un cant a la bellesa, i amb la música de Maler, que la fa divina. Quan vaig notar que la il·lusió estava ben arrelada al meu cos, vaig decidir sortir al carrer. Vaig mirar el cel i em vaig dir: AQUESTA VIDA ÉS MEVA.

Carme Corominas

Sessé Castells

I de mica en mica tornava a ser jo. Tornava a gaudir amb la lectura. La Colometa, que et fa entendre com ningú la soledat i la desesperació de l’ànima. Verd aigua de Marisa Madieri, quina petita joia. Màrius Torres, Maria Antònia Salvà i tants d’altres. Em plaïa la música de Mozart, de Mahler, que gairebé fa mal d’escoltar, però que et connecta amb la vida més intensa. Lluís Llach, amb el seu "Núvol blanc" i la "Cançó a Mahalta". Caminar al costat de la Mar blava, sentir-ne la brisa suau tornava a ser una delícia. M’il·lusionava, altra vegada, sortir amb les amigues per xerrar o anar al Maldà a veure-hi una obra de teatre. De nou, l’estímul preciós de les classes de narrativa, plenes de vida i de saviesa, on cada dia s’ aprenia una cosa nova. El record de les persones estimades ja no esdevenia tan dolorós. De mica en mica tot s’anava posant al seu lloc.

Sessé Castells

Anna Maria Moya

Record

Entre les flors de l’eixida i aquella glicina que donava vida a la paret que separava les dues cases, que, anys a venir, també s’engoliria l’excavadora, jo veia l’Angelina, de jove, dient-li a la mama: “Au, vine que t’explicaré una cosa que t’agradarà”, i la mama: “No, que m’enganyes; que el que vols és companyia mentre rentes plats”. Quina joia veure-les, totes dues tan joves, i que real que era tot. Però quan vaig obrir els ulls ja no hi eren.

Anna Maria Moya

Palmira

Una vida de donació

El seu primer destí, voluntari, va ser Vila Talarico, un barri de faveles. Deia: “És fonamental la formació de les persones perquè surtin de la seva exclusió”. Aquella experiència, dura i difícil, (menjar cada dia arròs, reinvertir el poc que cobrava...), va ser tan enriquidora que un bocí del seu cor es va quedar allí.

Però calia tornar i posar-se al servei d’aquelles vides que no semblen vida, perquè hi hagi vida en elles. Sí, deficients profunds. Llevar-los, dutxar-los, vestir-los, acaronar-los ... menjar, medicació, piscina ... Les grues amunt i avall per moure aquells cossos, estrafets o no, que són sensibles a l’afecte, entenen una mirada, una carícia....

Ara les seves mans només cal que acaronin, agombolin, cuidin i acomboiïn aquesta persona, velleta, velleta i arrugadeta que, immòbil en la seva cadira de rodes, li recorda que li ha donat la vida: la corporal i l’espiritual.

Palmira

Josep Sarsanedas

A l’àvia Lola, la meva mare

Fa ja quaranta-cinc anys que ens vas deixar. Quina pena i quin buit vares deixar, sobretot per al Jordi, que en aquells moments només et tenia a tu. Jo ja estava casat i fora de casa, tot i que també vaig quedar aclaparat, ja tenia la meva família per consol.

Sort que vares conèixer la petita Eugènia, que en els seus tres anys va ser la teva nina i un bon sedàs en aquells mals moments de la teva vida. En Ricard només tenia mesos i no vas arribar a conèixer la Montserrat, la Núria ni a la meva neboda Marta. Que feliç series ara si les veiessis. La teva estimada Eugènia, ara als seus 48 anys és una metgessa eminent. Els altres tots estan aparellats i ben encarrilats. Tens dues besnétes i dos besnéts eixerits i divertits que són la meva alegria i el meu esgotament. Sóc tan feliç quan venen! I quin descans, quan marxen! És en aquests moments quan més desitjaria ser creient per pensar que ets feliç veient-nos.

Josep Sarsanedas

Carme Coromines

Estimat pare

Estimat pare, que feliç et sentiries si poguessis veure tantes senyeres en els balcons del nostre carrer. Tu que t'emocionaves tant només escoltant l'Emigrant o llegint poemes de Maragall, Verdaguer o Espriu. Com te'n sentiries, de feliç si fossis ara aquí. Amb milers de persones amb les senyeres i cridant ben fort VISCA CATALUNYA I INDEPENDÈNCIA. Ara podries cridar tot el que senties, i que en el tems de la foscor et prohibien. Ja no hauries d'anar, malgrat que no t'agradava el futbol, al camp del Barça i aprofitar els crits dels futbolaires per poder cridar els teus visques a Catalunya.

Ara quan estic a les grans manifestacions, et tinc tant present i dic: "Si el meu pare ho veiés." Sé que si fossis aquí, estaries lluitant a primera fila. Però, saps

pare?, tu també vas posar el teu granet de sorra en aquest procés, vas saber transmetre als teus fills l'amor a la terra, terra dels catalans i catalanes i ara...TERRA DE TOTS.

Carme Coromines

M. Eugènia Cuevas

És misteriós el cervell humà, és capaç de deixar-te fora de la teva pròpia vida. Vet aquí un entrebanc important, en el meu cas, de salut, i em vaig quedar penjada en el no res. Incapaç de fer cap de les activitats que omplien la meva vida abans d’aquest punt zero.

És molt difícil remuntar, passa el temps i sembla impossible. Em miro els meus llibres de sempre, la música que sempre m’havia acompanyat, que em posava de bon humor, tot sembla estrany... Però un dia sents un clic i el forat negre es fa clar, una empenta suau et fa veure que la vida t’està esperant. Tornes a tocar els llibres de sempre que t’estimes i els tornes a llegir, ells t'han ensenyat a viure. Escoltes la música que t’agrada i finalment, de sobte, tornes a cantar i a riure i dius: " Ja ha passat, torno a ser jo!".

M. Eugènia Cuevas

Montse Giol

Avui, Jordi, arran d'un poema de Wislawa Szymborska, poetessa polonesa, he rellegit els teus, de poemes. En l'últim que ens vas enviar, "Retorn a Serrateix", era palès que estaves esperançat, la salut retornava, però... va durar tan poc! La nostra néta Bruna tenia dos mesos i ja té sis anys. El teu amic i jo gaudim d'un altre plançó preciós i eixerit a prop de fer-ne quatre.

Jo a l'Escola, treballo Joana E. de M. Antònia Oliver. Gaudeixo de la teva estimada "literatura"!

Saps? Al rebedor de casa hi tenim un petit faristol amb "El Camí de Mar" obert. Llegim i rellegim els teus poemes que ens porten el ressò de la teva veu, l'essència i l'esperit.

Montserrat Giol

Montse Arissa

Quan tenia uns dotze anys, ja ajudava els seus pares en feines de la botiga de comestibles. El veies passar, eixerit com un pèsol, amb un cistell al cap en què hi duia comandes a les veïnes del barri. El seu esperit treballador no li feia oblidar les seves tasques d’estudiant.

Amb el mateix entusiasme que de vailet ajudava els seus pares, va acabar el batxillerat i va començar els estudis de medicina. El seu esperit alegre, treballador i amable amb tothom, era un tret que només de mirar-lo, ja li captaves.

Passà el temps, i fou metge. Un bon metge, no tan sols per la seva saviesa, sinó també per el seu bon fer. Quan passava visita per l’hospital, sempre tenia un somriure o unes paraules d’ànim, que quasibé guarien més els malalts que les medicines.

Arribà a vell mantenint el seu carisma, fins el dia de la seva mort, que com digueren els seus familiars, la va rebre amb el seu etern somriure.

Montse Arissa

Jossie Casanovas

Aquell capvespre era diferent de tots els altres. Una trama de colors més intensa, embolcallava el cel, on s'hi barrejaven els groguencs vermellosos del sol que es resistia a amagar-se, amb les pinzellades de blaus i grisos d'una lluna que s'anava obrint camí.

A poc a poc el tapís es va anar enfosquin esquitxat, però, per menuts brillants que van acabar per omplir tot l'espai, creant un quadre meravellós que et deixava embadalit i t'omplia el cor de pau, amb la il·lusió d'encetar un nou dia, per tornar a gaudir de la bellesa d'aquest espectacle que ens oferia la natura sense demanar res a canvi.

Jossie

Assumpció Baiges

LA PRESÈNCIA I L'EVANESCÈNSIA

Caminava amb calma per la sorra de la platja com si en cada petjada volgués dibuixar l’empremta dels meus peus, imaginant que aquelles marques romandrien per sempre més fent palesa la meva estada en aquell indret .Però no. L’aigua, amb el seu recorregut constant, anava desdibuixant les meves passes alhora que esquitxotejava els meus peus.

Era un mar color turquí, el seu so cadenciós evocava dolces melodies i, en arribar a la sorra, li regalava un bes d’argent i retornava al seu cabdal. Una brisa suau m’acaronava la cara mentre la lluentor del sol m’omplia d’energia.

Jo soc la presencia, l’aquí i l’ara. La resta eren les meves sensacions en aquells moments…l’evanescència. Les emocions, els sentiments, els records, s’esvaeixen però ens queden els detalls que son com adhesius que portem sempre a la nostra ment i ens ajuden a no oblidar.

Assumpció Baiges

Begoña Giménez

Arran d'Incerta Glòria

L’any 1937, en un petit poble de les nostres contrades, acaronat per un bonic rierol, va néixer una nina que li varen posar de nom Filomena. De nena va passar a jove i vet aquí que va enamorar al Miquel, en una bonica festa del poble, on els magranes eren en flor. Les campanes van repicar en un matí assolellat la bonica nova. Els anells a les mans i un dolç petó certificaven la seva unió.

Però als quinze dies de l’enllaç, a la plaça del poble, els homes i dones amb els gots a les mans, fabricaven sòrdids inferns. Que havia passat amb Filomena i Miquel ? Quines aranyes havien filat maldades perquè el seu amor evaporat als quinze dies del casori perdés la flaire de la passió ?

Mai no es va saber. Però Filomena, enyorada i amb un automatisme encegat, donava sovint unes gotes de rosada a algun home del poble que llegint la seva mirada fràgil, trobava en els seus llavis evaporats d’un vermell càlid i fastuós, l’olor del magraner de temps passats.

4 de maig del 2015 Begoña Giménez

Magda Lluch

He rellegit el paràgraf clau del llibre buscant l’entrallat per tal d’enfocar aquest escrit. Dels pensaments d’en Lluís envers la Carlana, on es mostra disposat a tot en el seu desig per ella, hi ha dues paraules que m’han atrapat: PASSIÓ I SUPLICI.

Passió, estat afectiu intens i irracional i suplici,sofriment atroç. El patiment psíquic i el patiment corporal s’enxarxen i fins hi tot es projecten més enllà, fins a una actitud MÍSTICA. L’afecció passional a la Carlana, n’és místicament idealitzada. I un espai concret, la sagristia d’un monestir destruït,en ruïnes,emmarca aquests pensaments.

Els sentiments passionals ens porten a situacions extremes en què estaríem,segurament, disposats a tot. La lluita per la identitat del país. La lluita per un projecte personal que ens reclama molta entrega. La lluita per la felicitat del fills. Aquestes lluites tenen molt de passió i de mística i no estan exemptes de patiment. I quin misteri és el que les envolta i ens permet tocar,en aquesta vida, l’essència del que és transcendent més enllà de la pura RAÓ?

Magda Lluch Seró

La Mare

El meu germà Francesc tenia 12 anys, jo en tenia 8, viatjàvem tots dos solets en tren cap a Barcelona. Ell m’havia vingut a buscar a Centelles, on els oncles m’havien acollit uns mesos durant la malaltia del meu altre germà Esteve que morí de tuberculosi als 17 anys.

Entrant a l’estació, jo impacient, amb la finestra oberta buscava la mare entre la gent que esperava el tren, una mare com la que havia deixat al marxar, sabia que ens venia a buscar i no la veia, fins que el Francesc me la va senyalar.

-Però si és una velleta!

Vaig veure una persona petita, tota vestida de negre, tan insignificant, entre aquelles persones. Els cabells blancs com la neu li emmarcaven un rostre pàl·lid, el ulls inquiets i insegurs miraven els vagons com anaven desfilant al seu davant, a la fi ens va veure.

Quan ens trobàrem a l’andana la mare m’abraçà molt fort, en aixecar el cap vaig veure com dues llàgrimes li regaven les galtes i tot seguit un somriure li il·luminava el rostre.

Ja no em va semblar tant petita ni tant velleta, era la mare de sempre.